He passat la meitat dels
meus trenta-i-escatx anys de vida sentint-me dir que la meva preparació
acadèmica era la fita a assolir per tal de créixer i aconseguir el benestar, de
la mateixa forma que la competència era un valor a potenciar.
Em van educar per ser
individualista, i veient com està el panorama, especialment els darrers temps,
no devia pas ser la única alumna d’aquesta línia de pensament.
Però el darrer cap de setmana, i els mesos
precedents, m’han demostrat que, si bé la preparació, efectivament ens ajuda,
els valors i les actituds que ens acompanyen són igualment importants.
He tingut el privilegi de participar en un projecte
compartit amb persones estupendes que han (hem) estat capaces de desfer-nos de
la mandra i de la por, per aconseguir una fita col·lectiva, en un escenari que
no convidava gens a emprendre cap aventura.
Però, de la mateixa manera
que no m’agradaria perdre’m coses com, no sé... el primer hort sembrat a la
lluna, conduir un cotxe propulsat a cops de vapor, i la tornada als orígens
després d’un cataclisme natural que ens obligarà a viure amb allò que ens és
essencial... Igual que vull viure coses d’aquestes i moltes d’altres, també em
vaig apuntar al carro de la creativitat, la responsabilitat i l’autoconfiança.
L’ADN pot ser
només una associació de gent que ha posat els seus somnis a treballar, però a
mi m’agrada pensar que és l’instrument que ens permetrà contribuir, ni que
sigui una mica, a una realitat alternativa molt més propera.
L’aposta pel
treball artesanal, a petita escala, que cuida els detalls, el procés de
producció, els materials, per oferir al públic objectes especials, que generen
emocions, i defugen el concepte de moda uniforme i a gran escala. El treball que
hem reformulat amb una estètica contemporània, simple, de qualitat i accessible.
Ni que sigui per haver contribuir amb una mica
de felicitat i optimisme al nostre entorn més immediat, haurà valgut la pena.
No creieu?
Mireia Prieto, dissenyadora d'Orquidú i associada d'ADN Tèxtil
